El passat cap de setmana vam
fer un tram curtet del Camí de Ronda de Sant Feliu de Guíxols. En
iniciar-lo, el mar s'havia vestit de blau vivíssim i aquí i allà
hi espurnejaven reflexos d'un sol ben present i esplèndid. Les
gavines volaven sobre els penya-segats amb aquella elegància poètica
que ha inspirat tanta literatura. Vam pensar, per exemple, amb
Txèkhov, amb Carme Riera i amb d'altres que ara no record. Vam
veure, a més de les gavines, alguns i algunes joves enfilats en el
massís rocós costaner assajant una altra mena de vol, sense ales
però ben equipats amb tot el material imprescindible, suposo, per
minimitzar el risc d'una caiguda penyals avall. En alguna raconada
vam albirar els incondicionals banyistes de sempre, aquells que quan
fa bo, apareixen disposats a fer una penúltima capbussada o,
simplement, a prendre els darrers banys de sol de la temporada, com a
mínim dels que es prenen en banyador (o sense). També un parell de
barques al lluny, algunes taules de surf o una llanxa ràpida
solcant la mar espirejant contribuïen a completar un quadre
francament vistós i, m'atreviria a dir, idíl·lic. Ara i adés ens
trobàvem amb grups de gent, parelles o persones soles, i en la cara
de tots i totes hi havia afirmació, pertinença i seguretat del camí
quefeien. I podíem intuir, a més, que el feien prou contents i
il·lusionats.
Quan vam arribar a un mirador ens vam parar a seure i
a contemplar el meravellós paisatge. Feia goig, tot plegat, perquè
gaudíem d'aquells moments i perquè pensàvem que, ja que a
vegades la vida se'ns presenta tan i tan complexa i ens fa transitar
per camins i paratges tan durs, inclements i aspres, pagava la pena
ser allí i formar part d'aquella harmonia, d'aquella bellesa. I vam
respirar fondo, tot el que vam poder. I això ho vam fer nosaltres i
ho fa, penso, tothom, en circumstàncies similars. Perquè tots i
totes sabem que, en qualsevol moment, pot arribar alguna cosa que ho
espatlli tot. O, si no ho espatlla, ho embolica amb un fi mantell de
dubtes, amb una capa de grisor aspra, una grisor com la fredosa boira
que, en un tres i no res, va cobrir el paisatge del Camí de Ronda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada